Un any

T'enyor.

Benvinguts malsons

Somiava perquè els colors em semblaven més alegres; les siluetes, més nítides. 
La nit, que sempre acabava arribant, era la tela negra dels llençols amb què em cobria malgrat la incendiària calor estival.

I aclucant els ulls, que nedaven en un mar de pluja salada, m'adormia com si dormís apaciblement. La intensitat dels meus pensaments, sovint exagerats, em portaven a paratges plaerosos i m'adormia amb la facilitat d'un nen petit com abraçat a un peluix, com... abraçat. 

Però la nit, amb la seva multiplicitat de colors, formes i udols, no dubtava a violentar-se i els somnis apacibles aviat es transformaven en obscurs malsons. I dolorosos. 

Fos com fos, seguia somiant amb ganes, la il·lusió de qui espera un somni de roselles i violetes. Tanmateix, no arribava i jo seguia satisfet. Continuava il·lusionat per l'hora del malson que, com a mínim, m'aproparia a tu. 

Él

Me cogías en brazos y me decías que no, que de eso no se debía hablar, que nuestra existencia era superflua, que no había nada que hacer. 

Siempre hablabas de ambigüidades y nunca llegué a pensar que tú eras la primera de ellas. Hasta con una copa de vino delante y llamaradas de humo bohemio, tu barba se perfilaba con las palabras más avispadas. Pero me decías que no, que aquello sería una historia sin principio ni fin, que no, que no estábamos para eso. 

Hoy yo te lo corrijo, te lo digo de corazón. Ese era el momento, era el instante preciso para dejar de aferrarte a un futuro al que hoy estás condenado; era moment de respirar humo nuevo, humo al fin y al cabo, nuevo al fin y al cabo también. 

Permíteme que te diga que luché. Oh claro que luché, aunque suene melodramáticamente medieval. Luché solo, en mi cama, porque era la mejor forma de hacerlo, para dejarte consumir tu droga, tu utopía. 

Mírame a los ojos y dime, atrévete a decirme, que no estaba en lo cierto. Pero era mejor; él era mejor. 

Ell

M'agafaves i em deies que no, que no se n'havia de parlar, que la nostra existència era supèrflua, que poca cosa hi teníem a fer, aquí.

Sempre parlaves d'ambigüitats, i mai no me n'adoní que tu n'eres la primera. Fins i tot davant una copa de vi i flamarades de fum bohemi, la teva barba es perfilava amb les paraules més agudes. Però em deies que no, que això seria una història sense principi ni final, que no, que no estàvem per això.

I jo avui t'ho corregeixo, t'ho dic de cor. Aquell era el moment, era l'instant precís per deixar de nuar-te al futur que avui t'has condemnat; era moment de respirar fum nou, fum al cap i a la fi, nou al cap i a la fi també.

Permet-me que et digui que vaig lluitar. Oh sí, vaig lluitar, encara que sembli melodramàticament medieval. Vaig lluitar sol, al meu llit, perquè era com millor ho podia fer, per deixar-te consumir la teva droga, la teva utopia.

Mira'm als ulls avui, i digues-me, atreveix-te a dir-me que no tenia raó. Però era millor, ell era millor.

Carta estacional

Mira per on, els majors tenien raó: el temps passa, el temps vola. 

La primavera fou commovedora, plena d'aromes amoroses que onejaven pels barris dels afores París. Els cafès encara tenien gust de cafè. Amb dos terrossos de sucre, com tu volies. Ens aturàvem als mostradors i sempre ens agradava mirar-hi foulards. Es porten molt, deies. I jo te'n comprava un, i tu me'n compraves un a mi. Tu sempre et queixaves que tot ho tenies blau: era per de més, sempre t'acabaves comprant un blau més clar o més obscur. Resolies aturar de plànyer-te només quan et deia que t'accentuava molt el color aquós dels teus ulls que tant m'agradava. 

Amb això va arribar la calor sufocant de l'estiu parisenc, i vam haver d'aprendre a esquivar les zones de les ampolles d'aigua a sis euros i a defugir els monuments que més fotografies solien rebre per aquella època. Potser sota aquell baf i fermats amb aquestes limitacions que cap intenció no teníem de transgredir, ens vam veure empesos a descobrir nous carrerons sense sortida però amb molt d'encant, fanalets que pampalluguejaven, galeries d'un art enlluernador i amb uns preus tan assequibles que hi vas poder decorar la teva habitació... A les nits, solíem anar a contemplar les vistes nocturnes que París ens oferia des del terrat de casa teva. La calor era tan soporífera que, quan ens abraçàvem, ens entrava per dins, i no hi havia dia que, com tu de segur que recordes bé, no acabéssim al teu llit fent l'amor, uns dies suaument, d'altres, com animals. Ens despertàvem amb els llençols turquesa entortolligats entre els nostres cossos encara units per por de no separar-nos. 

I així va arribar la tardor, amb por. Les corredisses dels nens es feien menys comunes a mesura que avançava el temps, i els crits de les mares en veure els nois potejant els bassiots semblaven cada vegada més desesperats. Quan sortia de la feina, et passava a veure. Tu sempre estudiaves, però t'aixecaves a obrir-me la porta corrents, sense importar-te res més que la meva presència durant aquell instant. Ho veia en aquests ulls i en aquesta boca que sempre m'han embadalit. M'adoraves, i jo t'estimava tant. Cada dia en aquella hora que ens vèiem, parlàvem de tot el que ens feia ganes parlar. Al final me n'anava i quan tancaves la porta jo ja estava pensant en l'endemà i intentant d'esbrinar inútilment de què parlaríem aleshores. 

Ara, però, ha arribat l'hivern, i amb ell ha arribat la neu. Una neu que ens ha atrapat sense previsió ni certesa. Neu blanca o neu aiguada, però mai no tan dessolador com el futur que tant temíem que es complís: que la neu que hi hagués al carrer l'haguessis de mirar tu sol des del balcó. Perquè sí, perquè em toca d'estar fora, lluny, molt lluny de la teva escalfor i dels teus llençols. No et diré on, no ho sabràs mai. Tampoc no em tornaràs a veure fins que torni a París. Oblida't de mi, tant com jo ho faré de tu. Ambdós sabem que no ho aconseguirem. Continua amb els teus somnis i somia'm de tant en tant. Tal vegada un dia, quan obris els ulls, sóc al teu costat emmirallant-me de la teva màgica brillantor. T'estim. 

Robatoris de cor

Caminant per la vida i escoltant sens parar (la joventut té la gentilesa de garantir-me l'oïda, per ara), m'arriben estímuls de paraules que es filtren, gràcies als mitjans de comunicació i a autoritats més o menys venerades, al lèxic comú de la gent del carrer. Algunes són encertades i certament contribueixen a fer la conversa urbana més entretinguda, més curiosa i més perspicaç. Però entre poc i massa, la mesura passa, i no tothom té la consciència lingüística que marca la diferència entre una expressió precisa i una expressió vaga (i a vegades incorrecta). I avui, en duc una de ben fresca.

Llegia fa poc un poema d'un campaner exemplar, Damià Huguet, i que no em permet d'abreujar-lo escindint-li versos i que, per tant, us present en la seva completesa:

Vent d'octubre

Tot haurà estat com un alè de boira, 
amb aucells que niuaven als ullastres més vells
sempre encarats al sol quan la tardor finia; 
un cant ple de nostàlgia que a tots ens ha corprès, 
nosaltres que sabem que el call de cada octubre
sempre esventa records que tots esborraríem
quan acota les ales la pols de cada estiu.

Probablement, no és la millor època per parlar d'aquest poema tan tardorenc. Tot i això, avui m'ha sorprès de sentir pel carrer un estudiant que, amb cara esglaiada, li contava al seu company que l'examen de bioquímica l'havia corprès. M'he girat per sentir-hi millor, perquè pensava que potser el seu company li demanaria si la cara d'espant que duia era per sentir una enamoradissa passió envers un simple examen. Però ha semblat que tot entrava dins de la més estricta normalitat.

I és que des de quan els exàmens roben els cors dels estudiants? El verb «corprendre», un verb que, si m'ho permeteu, és dels més bells dins el nostre diccionari, significa, segons el DIEC i el DCVB, «captivar el cor d'algú». És evident que aquesta paraula sorgeix de la unió dels mots «cor» i «prendre», i tal com ja confirmen els diccionaris, s'utilitza sempre en un sentit positiu.

Però ve't aquí que la pressió d'aquesta paraula sembla maldar per afegir-se una nova accepció, que amplificaria el significat d'aquesta paraula, i deixaria que fos qualsevol emoció, plaerosa o malgustosa, que corprengués l'ésser humà. Amb això, la definició anterior es metamorfosaria en la següent: «una cosa inesperada, colpir l'ànima d'algú, o bé meravellar algú de quelcom d'inesperat, d'incomprensible».

En efecte, aquesta definició s'eixamplaria, però estimats lectors, aquesta definició ja està agafada: és la tercera i la quarta accepcions del DIEC a l'entrada de «sorprendre». I resulta, doncs, que el parlant que jo he sentit avui (que de ben segur que no és l'únic), no només ha fusionat les accepcions, sinó que ha desoït el matís literari que feia fruir Damià Huguet a l'hora d'escriure.

Però no ha estat l'única vegada que aquest parlant ha emprat la paraula en aquest sentit. Els parlants tenim una gran capacitat de fer venir bé la categoria gramatical d'una paraula segons haguem començat la frase. I ell n'ha començada una més o menys així: «S'han passat! És que, que surtin els anticossos catalítics és... és... corprenent!».

D'aquest exemple, ja final (pobre parlant, no m'agrada d'arremetre-hi tant), en podem extreure que la consciència a l'hora de parlar i dir aquest mot és total, és a dir, el parlant sap que utilitza una paraula que no és típica i, probablement, ho fa en un intent de demostrar certa, i dubtosa, originalitat. Però sembla, al cap i a la fi, que el que més bé demostra és l'escassa coneixença dels procediments de formació de paraules: el parlant aplica (automàticament, esper) el mateix procediment que fa «sorprendre» per adquirir la forma d'adjectiu «sorprenent» i la fecunda a «corprendre», quan realment hauria de ser «corprenedor». Al final, resulta que un parlant un poc més versat en lletres copsa el missatge com si portàs una irregularitat fonètica, com si el parlant no sabés pronunciar la «s» i realitzàs aquest so en posició gutural, cosa molt poc probable i que no és el cas.

I són tantes les alternatives que tenia: colpir, desconcertar, xocar, estranyar, sobtar, agafar desprevingut, agafar per sorpresa... Fins i tot, sorprendre! No és per falta de lèxic, doncs, que el parlant ha escollit el mot que ha desfet el meu crític esperit lingüístic, que de ben segur que n'hi haurà que trobaran d'allò més exageradament primmirat.

Pobre parlant, encara sort que en preservaré la identitat. Però com aquest, molts altres que cometen, per pruïja de demostrar làbia, originalitat o entenença, un crim pedantesc que, lluny de corprendre'm, em colpeix.

Neu ombrosa

L'abric, la camisa, les sabates, el capell; les ulleres i les polseres; el llibre, el llapis i papers... Tot junt i arreplegat, surt per un llindar que creu que mai no tornarà a franquejar. Surt corrents, esporuguit, com si algú l'encalcés, com si el terra cremés pler. A corre-cuita, i sense mirar enrere, engega una marxa d'incertesa més decisiva que mai.

La neu que cobreix el cim de la muntanya sembla admirar el jove que corre sota el fred imperial de l'hivern. El jove no coneix fronteres i només pensa en una cosa: escapar, fugir, escapolir-se de tota foscor que el vulgui acaparar i sumir en un sinistre malson. Vol evadir-se, vol esquitllar-se de tota relació amb ell mateix, vol fugir de la seva pròpia ombra.

Les heures que solien enfilar-se i embrollar-se pels arrambadors de l'estació de tren són d'un trist daurat marronós. El jove puja d'un saltiró al primer tren que passa, el qual ni tan sols s'atura a l'estació. Qui hi podria haver sinó, en una estació moribunda plena d'heures músties producte de la fredor d'una neu que no les toca?

El jove està intranquil. En el transcurs dels següents dies, de les pròximes setmanes, el noi viatja lluny, molt lluny: travessa la bullent calor diürna i la gèlida fredor nocturna dels deserts més àrids; passa per llacs que semblen immensos mars desafiadors d'oceans; puja muntanyes i les baixa; passa per ciutats cosmpolites i poblets d'encants melodiosos. Sempre corrents.

Al cap de molts dies, setmanes o mesos (tant se val: tanmateix, què importa el temps?) el jove puja sense mirament en un tren qualsevol que l'encararà a un nou paratge. I és aleshores, quan baixa del tren, que torna a veure les heures, ara ja d'un color més verdós, reviscolant i guanyant al fred d'una neu que ja s'ha convertit en aigua per a aquells mars que un dia el jove va haver de remar.

Volent-se evadir ha tornat al lloc on pertany. Al cap i a la fi, hom mai no es pot alliberar de la seva ombra. Cosida al ser de cadascú, l'ombra és la neu de la muntanya. Només cobreix el cim del nostre ser: el cor, és clar.

Però és precisament quan es diu a si mateix que tot ha estat en va que el veu. El veu amb l'abric, la camisa, els sabates i el capell. El veu amb les ulleres i les polseres. A la mà esquerra porta un llibre, i a dins, hi porta un paper i un llapis. El veu que camina, que corre. Sense pensar-ho un sol moment, l'intercepta, se li planta al davant i el besa. No se li pot escapar: és la seva ombra. I la seva ombra només el pot cobrir a ell. A ell, o al seu cor.